Novel.la experimental molt valorada en el seu temps, explora una forma diferent de narrar, diu l'autor que està fent més que una novel.la una antinovel.la. El nom ja ens indica la fragmentació del text i la possibilitat d'ésser llegida de la manera que més li agradi o li convingui al lector, saltant d'un capítol a un altre, fent-lo més actiu en la lectura. Jo he optat per fer una lectura lineal tradicional, si bé en alguns moments he provat de seguir el recorregut alterrn que el mateix autor proposa a l'inici del text, però en general he fet una lectura ordenada del text.
La primera part fins al capítol 36 es desenvolupa a París, del 37 al 57, el protagonista retorna a l'Argentina. I encara hi ha una tercera part opcional de llegir, segons l'autor que és un compedi de notes de l'autor, citacions de diversos autors: francesos , alemanys, espanyols, sudamericans... Aquesta part és de capítols curts i totalment independents els uns dels altres, Tant ens hi podem trobar una conversa metafísica, com aprofondiments en situacions presentades tant a París com a l'Argentina, detalls sobre els personatges que han anat sortint al llarg del text i d'altres que prenen més relleu i només havien estat citats vagament. També trobem consells i detalls de com s'escriu una novel·la a través de les paraules del seu alter ego, en Morelli, que en realitat ens descriu con Julio Cortázar creu que s'ha d'escriure. També hi trobem la forma d'organització d'una societat més justa e igualitària a tot el món.
Els personatges de la primera part són Horacio Oliveira, La Maga (Lucía), el bebé Rocamadour, Ronald, Babs, Etienne, Ossip Gregorovius, Pola, l'amant malalta. Bona descripció del París gris i humit, dels cafès plens de fum on es reuneixen per fer les seves xerrades, dels petits pisos on els llibres i els discos quasi no deixen espai per a fer la vida quotidiana. Les relacions entre els personatges, xerraires i cultes els quals sorpren la naturalitat i ingenuitat de la Maga, que s'esforça inútilment per seguir els seus raonaments i sempre ha d'acabar desistint-ne. Però mentrestant ells envegen d'ella l'espontaneitat i frescor de la seva mirada. Aquesta parella descompensada Horacio/La Maga, que s'estima desesperadament sense ser-ne conscients del tot.
En la segona part Horacio arriba al port i l'esperen el seu antic amic Manolo Traveler i la seva dona Talita, van a viure al mateix edifici i tot i que Horacio es retrova amb la seva antiga nòvia Gekrepten i viu amb ella, veu a la Maga en la dona del seu amic i se n'enamora. El seu amic enveja d'Horacio la seva experiència a París, mentre que ell no ha sortit mai del país i sempre s'ha mogut en el mateix ambient. Talita és una persona cultivada, ben diferent de la Maga, és farmacèutica però és alegre i espontània i això es el que més li agrada d'ella a Horacio. Aquest acaba anant a treballar al circ on ho fan ells dos i més tard a un sanatori psiquiàtric que compra el director del circ. però la situació cada cop és més insostenible entre ells tres. En arribar aquest moment Horacio pensa en suicidar-se però finalment en parlen i poden destensar la situació.
En la tercera part el protagonistes nous que prenen relleu són Ceferino Piriz, l'autor de l'utopia d'una nova societat més justa i igualitària i Morelli, al qual descobrim al darrer capítol com al senyor gran que Horacio veu que han atropellat sense saber qui era i en anar a l'hospital retroba a l'autor de l'obra que més disertacions li ha permés fer amb el seu grup d'amics de París. Morelli li farà un encàrrec. ( )

“Sie hatten angefangen, durch ein märchenhaftes Paris zu wandern, sich leiten zu lassen von den Zeichen der Nacht, Wege einzuschlagen, die aus dem Satz eines Clochards entstanden waren, aus einer beleuchteten Dachkammer in der Tiefe einer schwarzen Straße. Auf den kleinen, intimen Plätzen hielten sie an, küßten sich auf den Bänken oder betrachteten die Kreidestriche von Himmel-und-Hölle, die kindlichen Riten mit dem Kiesel, das Hüpfen auf einem Bein, um in den Himmel zu gelangen.“ (Zitat Seite 36)

Inhalt
In den Fünfzigerjahren lebt der Argentinier Horacio Oliveira einige Zeit in Paris. Tagsüber streift er mit der Maga, seiner Freundin, durch die Stadt an der Seine, durch Museen, Straßen und Cafés. Die Nächte jedoch verbringen sie in einem Künstlerclub, wo sie mit ihren Freunden über Kunst, Literatur, Musik und alle Fragen des Lebens diskutieren. Doch dann verlässt ihn die Maga und verschwindet spurlos. Als Horacios Aufenthaltserlaubnis nicht verlängert wird, kehrt er nach Buenos Aires zurück. Wie schon zuvor in Paris, sucht Horacio in Gedanken immer noch nach der Maga, glaubt sie manchmal in seiner Einbildung zu sehen, verliert sich immer mehr in einer Phantasiewelt.

Themen und Genre
In diesem Roman, der in Paris und Buenos Aires spielt, geht es um die Pariser Künstlerszene, Schriftsteller, Philosophie, Politik, Lebensentwürfe, imaginäre Parallelwelten, Beziehungen und Liebe in vielen Facetten.

Charaktere
Die Hauptfigur Horacio Oliveira ist ein Suchender. Ein intellektueller Denker und kreativer Träumer, dessen Leben davon geprägt ist, dass er sich in seinen mäandernden Gedanken über jedes Problem und Thema verfängt, statt zu entscheiden und dann auch zu handeln. So wird es für ihn immer schwieriger, die Realität von seiner Phantasiewelt zu trennen.

Erzählform und Sprache
Rayuela, ein besonderer, vielseitiger Roman, den man in 56 fortlaufenden Kapiteln lesen kann und der dann bei Seite 406 endet. Oder aber man liest das Buch, benannt nach dem Kinder-Hüpfspiel Himmel und Hölle, in der vom Autor vorgegebenen Reihenfolge und mit ergänzenden Kapiteln. In dieser Variante beginnt man mit Kapitel 73, gefolgt von 1 und 2, springt dann auf 116 und zurück auf 3 und so geht es fort über insgesamt 636 Seiten. Diese zusätzlichen Kapitel ergänzen mit vertiefenden Gedanken, Überlegungen, Bewusstseinsströmen, aber auch Ausflügen in die Literatur, immer jedoch im Zusammenhang mit den ursprünglichen Kapiteln und auch immer wieder in die Reihenfolge 1 – 56 zurückkehrend. Die praktische Umsetzung ist einfach, denn am Ende eines Kapitels steht die Nummer des Kapitels, welches als nächstes gelesen werden soll. Die Handlungsfragmente, die wechselnden Erzählperspektiven und die sprachliche Ausdrucksform mit ihren Satzlabyrinthen ergeben ein spannendes, surreales, aber auch anspruchsvolles Verwirrspiel. „Dritte Möglichkeit: aus dem Leser einen Komplizen machen, einen Weggenossen. Und einen Zeit-Genossen, da ja die Lektüre die Zeit des Lesers tilgt und in die des Autors überführt. So könnte der Leser Mitbeteiligter und Mitbetroffener der Erfahrung werden, die der Romanautor durchgemacht hat, im gleichen Augenblick und in der gleichen Weise.“ (Zitat Seite 456-457, 79. Kapitel)

Fazit
Rayuela ist ein literarisches, sehr ungewöhnliches Kapitel-Springen, ein Labyrinth, das sprachlich und inhaltlich eine Herausforderung ist. Keine Lektüre „für zwischendurch“, wenn man sich entscheidet, dem Wegweiser des Autors durch das ganze Buch zu folgen, aber es lohnt sich aus vielen Gründen, sich auf dieses Leseabenteuer einzulassen. ( )

El amor turbulento de Oliveira y La Maga, los amigos del Club de la Serpiente, las caminatas por París en busca del cielo y el infierno tienen su reverso en la aventura simétrica de Oliveira, Talira y Traveler en un Buenos Aires teñido por el recuerdo.
Una nueva edición conmemorativa de la RAE y la ASALE: Rayuela, una de las obras cumbre de la literatura contemporánea en español

Un hito insoslayable en la narrativa del siglo XX que no deja de encontrar lectores

En el contexto de la celebración del VII Congreso Internacional de la Lengua Española en la ciudad argentina de Córdoba en marzo de 2019, esta edición rinde homenaje a uno de los autores en español más importantes de todos los tiempos y a su obra más emblemática, que conmocionó el panorama cultural de su tiempo y que no deja de encontrar lectores hasta nuestros días.

La publicación de Rayuela en 1963 supuso una verdadera revolución en la narrativa en lengua castellana: por primera vez, un escritor llevaba hasta las últimas consecuencias la voluntad de transgredir el orden tradicional de una historia y el lenguaje para contarla. Rebosante de ambición literaria y vital, renovadora de las herramientas narrativas, destructora de géneros y convenciones, Rayuela es Cortázar en esencia, con toda su complejidad ética y estética, con su imaginación y su humor.

La edición recupera, como complemento a la novela, tres textos magistrales de Gabriel García Márquez, Adolfo Bioy Casares y Carlos Fuentes, autores contemporáneos de Julio Cortázar, que dan cuenta de la dimensión del autor y de la recepción que tuvo la novela en su tiempo. Además, incluye trabajos de los escritores Mario Vargas Llosa y Sergio Ramírez, y de los críticos Julio Ortega, Andrés Amorós, Eduardo Romano y Graciela Montaldo, que muestran la intemporalidad de la propuesta narrativa cortazariana.

Incluye, además, por primera vez desde 1983, la reproducción facsimilar del «Cuaderno de bitácora», la libreta en la que Cortázar fue anotando ideas, escenas y personajes de la novela durante el proceso de escritura. Este cuaderno permite, como un juego de los que tanto gustó Cortázar, un diálogo del autor con el lector sobre la novela que traspasa las fronteras del tiempo. De la lectura de esta novela el lector emerge tal vez con otra idea acerca del modo de leer los libros y de ver la vida. Es, sin duda, un mosaico donde toda una época se vio maravillosamente reflejada.

Hopscotch could irritate more than it impresses because it lacks any narrative action, yielding characters or merely voices—very articulate voices, to be sure. It is the epitome of what a modern anti-novel is not. When one is informed that the first half can "be read in a normal fashion" but the second must be read in the numerical chapter order 73-1-2-116-etc. concluding with 131, one can begin to question the work's aesthetic validity. Such a technique (pagination) was unsuccessfully employed in a French novel a few years ago. The first section of the jumbled 560 pages, to put it simply, is about Horacio Oliveira, who is described as "a conscious bum"," during his stay in Paris.

He is living with one La Maga and sitting around drinking and talking—about jazz, painters, empirical ontology, illusion, time, identity, the Sartrean bit, or what he calls the ""giddy discontinuity of existence."" He returned to Argentina in the second section, met up with a couple known as the Travelers, and went to work with them in a mental health facility where they played hopscotch in a courtyard. The final section, which the author kindly calls the "Expendable Chapters," is a back-and-forth between the two universes interspersed with quotes, letters, notes, and other such materials. Cortazar's extraordinary versatility as a language artist allows him to express a wide range of concepts, recollections, and supporting associations. The richness of the cultural allusions makes one think of William Gaddis' recognitions. Then there's wordplay in Spanish, French, and occasionally a tongue that not even pig Latin can match. Since nothing has any reality, we have to start ex nihil."" Having started ex-nihil, one goes nowhere. But it can be fun to relax and enjoy the play of language in this postmodern classic. ( )

A obra mais emblemáticade Julio Cortázar Lançado em junho de 1963 na Argentina, O jogo da amarelinha foi uma verdadeira revolução no romance em língua espanhola: pela primeira vez um escritor levava às últimas consequências a ideia de transgredir a ordem tradicional de uma história e a linguagem para contá-la. Cortázar retrata um clima de rupturas e incertezas, em um antirromance em que elementos da nova cultura de massas – colagem, história em quadrinhos, novela de rádio, arte pop, música popular, gíria urbana – e técnicas literárias experimentais de vanguarda – intercalação de relatos, experimentações sonoras e sintáticas, alteração da ordem, finais falsos, quebras, deslocamentos na narração – convivem em perfeita harmonia. O resultado é este livro único, aberto a múltiplas leituras, repleto de humor, de riscos e de uma originalidade sem precedentes.