Lligant tres històries en una, ens parla dels diferents sentits de la por ( )

Una escritora que se dirige a dar una charla literaria en un pueblecito del Pirineo se encuentra en la carretera con una ambulancia, en plena tormenta. Los conductores llevan un joven que ha tenido un accidente y acaba de morir. El único indicio para averiguar su identidad es un móvil, donde está el último mensaje que ha recibido ( )

—¿Què vols dir, quan dius “històries personals”? ¿Hi ha alguna història que no ho sigui? ¿Des d’on parlem, tots, sinó des de la nostra història? ¿Des d’on et creus que parla el que escriu novel·les? ¿Amb què s’està confonent avui dia la literatura? ¿Quina culpa en té, la novel·la, que sempre ha estat el lloc de la intimitat per excel·lència, que avui dia aquest espai li sigui arrabassat per d’altres mitjans més grollers?... ¿Per què es demana al novel·lista que faci d’intel·lectual, o d’historiador, o de filòsof, o de sociòleg, quan el novel·lista és només això, un novel·lista? No és més, ni tampoc menys! No és un intel·lectual, però tampoc no és algú que fa safareig. És això: algú que narra una història que, amb una mica de sort, en algun moment, ens provoca una inquietud que no reconeixem del tot, la inquietud d’allò que mai no has pensat abans en aquells termes...

Després de l’excel·lent impressió que em produí “Un home de paraula” —la narració emotiva, però també incissiva i fins i tot còmica, de la pèrdua del seu company—, Imma Monsó torna a la ficció amb “Una tempesta” (La Magrana, 2009, o en castellà “Una tormenta” a RBA) i ho fa en un entorn d’intriga d’aquelles que provoquen arribar ansiosament al desenllaç.

Una escriptora de mitjana edat puja a fer una xerrada a un poblet del Pirineu. De camí es troba amb una ambulància que transporta un cadàver anònim. L’única dada per identificar-lo, el darrer SMS rebut al seu mòbil: “Deixo el bacallà al forn, per si no véns a la xerrada. Si vols venir, recorda: al castell a les 6.30”. L’escriptora s’adona que aviat es trobarà cara a cara amb l’autor d’aquest SMS i, encara que no el pugui identificar entre els seus oients, potser podrà fer alguna cosa per demorar la tragèdia en la que aviat es veurà immers...

L’acció s’esdevé tota en la mateixa jornada, jugada a tres bandes: el punt de vista de l’escriptora (que és el que predomina), el d’un jove admirador seu força neuròtic i el d’un practicant d’ala delta. La narració avança i retrocedeix de forma diacrònica per seguir les passes d’aquests tres personatges (una estratagema típica per mantenir el suspens) i potser aquest esquer final és el que menys m’ha atret de la novel·la; segurament perquè ben aviat he endevinat com es desenvoluparia la trama, però també perquè la impaciència per arribar al final no m’ha permès detenir-me com voldria en els detalls de la narració, quan crec que s’ho mereixen.

Imma Monsó és una escriptora intel·ligent que no contempla mai la realitat d’una forma rutinària i convencional, detall que és d’agrair. Els seus personatges sempre tenen una pàtina irreal; encara que es diguin Sara o Sergi i visquin a Barcelona o a Malmercat, són plens de detalls inesperats o rars que els allunyen del tòpic. En aquest cas, els dos personatges masculins són dos tipus diferents de triomfador, joves i atractius, l’un d’una bellesa massa evident, l’altre amb una gràcia natural, l’un acostumat a modificar la realitat segons la seva voluntat, l’altre disposat a evitar l’èxit que tan fàcil li resulta per dedicar-se al que realment li agrada. Cap dels dos ha tingut problema per establir relacions amb les dones i per això mateix han desenvolupat estratègies diferents per trobar un amor més valuós per una altra via.

Però la protagonista de la novel·la és l’escriptora Sara Surps i resulta difícil no identificar-la amb l’autora Imma Monsó, suposició que no desmentiria el fragment que encapçala l’apunt dit en boca de la Sara. Tant les reflexions sobre el procés creatiu, sobre la lectura i la relació amb els lectors, com la mort recent del germà de la Sara i les consideracions sobre el dol i sobre la por que ens fa perdre allò que més estimem, apunten a la pròpia biografia de Monsó. La literatura i la por són els dos motors de la novel·la, les pors quotidianes i la forma d’enfrontar-se a elles, les solucions que cadascú troba per evitar-les, pors que en últim terme emmascaren la definitiva por a la mort.

Però jo em quedo sobretot amb aquesta Sara Surps que escriu literalment adormida i que, quan desperta, es limita a esborrar tot el que sobra en el text, de manera que acaba coneixent millor el “negatiu” de les seves pròpies novel·les que no el que quedarà a l’abast del lector. Ella és per tant la seva primera lectora i contempla la seva creació amb perplexitat, però com bé diu: “són aquelles coses que no acabes d’entendre o que et desassosseguen les que en veritat resulten més interessants...” Al final, es pregunta si no serà capaç d’escriure un text de forma conscient, potser narrar els fets que li han succeït durant la jornada. És possible que Sara Surps acabi escrivint “Una tempesta” d’Imma Monsó. ( )

La literatura és revolucionària o no és

Tenies raó, Imma, les escenes del club de lectura són la base del llibre, molt més que la trama de misteri. Tots som dignes de tenir un sobrenom, tots som estranys... On és la normalitat? ( )