La novel·la és un tríptic, un drama en tres actes que comparteixen espai però tenen diferent temps. Primer tempo: el passat recent nacionalsocialista; segon tempo: la crua realitat de la postguerra alemanya marcada per la divisió territorial, la guerra freda i la reconstrucció; tercer tempo: el revolucionari any 1968. Delius ens fa viatjar sense ordre cronològic i anàrquicament en aquests tres moments, on descobrim fets, persones i contextos que donen sentit a la trama.

Els protagonistes

En els anys nazis seguim Georg Groscurth, personatge històric que existí, metge de professió, que participà en els ambients dels dirigents nazis (Groscurth fou metge de Rudolf Hess), i rebé confidències i informació privilegiada i confidencial com els plans antisemites que s’aplicarien al Reich. Fou fundador de l’organització secreta opositora a la dictadura nazi anomenada “Europäischer Union“. Un grup clandestí que expedí durant la Dictadura documents falsos a gran nombre de jueus i fugitius, els buscà allotjament, aliment, llicencià soldats, escrigué opuscles contra el règim, etc. Els seus membres eren ciutadans alemanys de professions liberals respectables a ulls de les jerarquies i duien una doble vida: Robert Havemann, era químic, Paul Rentsch, era odontòleg i Herbert Richter, arquitecte. Respectaven els preceptes de la clandestinitat i es jugaven la pell cada dia boicotejant el III Reich des de dins. Groscurth fou delatat, jutjat, condemnat a mort i decapitat per ordre del Tribunal del Poble el 1944.

Els anys de postguerra ens porten al periple de la seva vídua, Annaliese, marcada per sempre per l’estigma d’ésser la vídua de Groscurth i d’haver resistit al nazisme. Acusada oficialment de propagandista comunista, es veu obligada a passar visita mèdica al Berlín Oriental quan les autoritats de l’Oest li retiren la pensió com a perseguida pel nazisme. Amb ella sofrim la repressió anticomunista dins la RFA: trucades a mitjanit, acomiadament del seu lloc de treball a Berlín Oest, amenaces, retirada del passaport, processos legals que es dilaten durant anys, dècades, la no acceptació oficial del seu estatus de víctima del nazisme. En aquells anys una lloança als diaris de l’Est significava la persecució a l’Oest.

Enmig de tots dos, hi ha un jove estudiant radicalitzat per l’esperit del ’68 (l’àlter ego del mateix Delius) que escolta per l’emissora de ràdio RIAS del sector americà, la notícia de l’absolució d’un jutge nazi responsable de 230 penes de mort. Endevineu qui és aquest jutge? El mateix que condemnà Groscurth a morir 24 anys enrere: Roland Freisler. El jove es veu incapaç de superar la veu interna que vol assassinar el jutge. A través de la recerca assassina del jove anem descobrint la increïble història dels Groscurth i el grup clandestí “Europäische Union“.

La persecució dels resistents al nazisme i la Guerra Freda

El nazisme no es va depurar a la RFA. Mentre va ser perseguit i castigat amb la pena de mort a la RDA, on els valors de l’antifeixisme arrelaren després de la Segona Guerra Mundial (SGM), la connivència oficial de la RFA amb el nazisme esquitxa les altes instàncies i càrrecs de responsabilitat del nou estat democràtic dirigit pel conservador Adenauer. Les grans empreses nacionals (Mercedes…) reconverteixen SS i dirigents nazis en ciutadans respectables.

El context de Guerra Freda, l’anticomunisme imperant, el “miracle” econòmic dels anys 50 i el govern conservador d’Adenauer poden explicar aquesta aparent paradoxa: una democràcia naixent que recicla en el seu cor individus profundament antidemocràtics (racistes, homòfobs, antisemites…) que portaren Alemanya a la ruïna i que foren els perdedors de la SGM. Al mateix temps, els EUA i les seves empreses (al final, la guerra és negoci), reconstrueixen una Europa occidental física i moralment anorreada i també, la fonamenten políticament i ideològicament en els valors de l’anticomunisme.

L’enemic d’occident ja no és més el tan combatut i odiat nacionalsocialisme sinó el victoriós comunisme de la Unió Soviètica i el seu model alternatiu de societat “igualitària”. L’existència i la gran proximitat de dues Alemanyes, l’enfrontament ideològic (i armat) bipolar global (EUA-URSS, capitalisme-comunisme, “democràcia”-dictadura, i etc…) afavoreixen la persecució de ciutadans resistents al nazisme dins l’Alemanya Occidental. Aquesta ominosa persecució s’allarga fins ben entrats als anys 60: 15 llargs anys (si no més) de persecució i repressió de dissidents antifeixistes. Vist en perspectiva no deixa de ser un passat vergonyant i un gran dèficit democràtic. Tanmateix el mateix paradigma podem aplicar-lo també a França: contra els exiliats “rojos” espanyols; a l’Espanya franquista el context anticomunista fou la garantia a perpetuïtat que Franco necessitava per seguir governant, i etc.

Tot aquest collage històric i social és el que recupera Friederich Christian Delius a “Mi año de asesino“. Amb aquesta ficció, va més enllà de la culpa col·lectiva pels anys nacionalsocialistes, gran trauma de la societat alemanya actual (que fa córrer encara rius de tinta i hores de llargmetratge als cinemes). Posa en primera línia l’ocultació sistemàtica i la reconversió de nazis dins del nou estat democràtic de la RFA, i, tema central de la novel·la, la persecució i empresonament d’aquells que resistiren al III Reich. És una novel·la homenatge al matrimoni Groscurth.

Fa poc s’ha estrenat el film “Der Staat gegen Fritz Bauer” (2015) en castellà “El caso Fritz Bauer“, que explica una situació de repressió similar a la que patí Annaliese Groscurth. El film recupera la figura de Fritz Bauer, el fiscal general perseguit i amenaçat als anys cinquanta a la RFA, pel fet de tenir la tasca de perseguir exnazis. Fou el responsable de la localització d’Eichmann i de l’obertura dels processos d’Auschwitz, i hagué de sofrir amenaces de mort. ( )