Carles Cano

Un poètic conte sobre un arbre que sabia que algun dia es converteria en paper i que, com se sentia predestinat, una primavera va treure fulles però no verdes: fulles de paper, exactament de la mida DIN-A. Els altres arbres el rebutjaven i
molts animals procuraven no passar pel lloc on estava, en canvi als ocells no els va importar que les fulles de l'arbre haguessin canviat. A l'estiu l'arbre va voler donar fruits: va fer créixer lletres que es combinaven forman paraules i figures sorprenents. Però quan va arribar la primera ventada de la tardor, les fulles de l'arbre van caure i van anar a parar arreu. Les lletres van caure a terra també. Quan els ocells van tornar i van trobar l'arbre nu es van entristir molt i van plorar llàgrimes que van caure sobre les lletres i aquestes vn convertir-se en ocells i les lletres que havien caigut a l'aigua es va convertir en peixos. L'últim paràgraf molt poètic, però, en algun moment, la història grinyola, no acaba de lligar i és una llàstima perquè la història és original i amb passatges molt resorgits. La il·lustració interessantíssima encara que la coberta no li fa honor.… (altro)